Jordi Cassadó Garriga és un cambrilenc conegut per molta gent, perquè des de molt jove va estar vinculat a l’activitat associativa del nostre poble com a membre del grup de teatre Xerinola i a la mateixa Revista Cambrils, entre altres entitats.

Va néixer l’any 1966, i després de fer la formació bàsica a Cambrils es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona, Facultat de Reus, l’any 1991. El 2001 es va doctorar en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la qualificació “cum laude”, per unanimitat.

Actualment és el Coordinador Assistencial del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa,  Professor Associat d’Obstetrícia i Ginecologia de la Universitat de Barcelona i també de la “Escuela Internacional de Endoscopia Ginecológica”.

El Jordi Cassadó té una carrera professional brillant i un futur molt prometedor. Tot i això no ha perdut mai la seva vinculació amb Cambrils, on ve quasi cada setmana per visites familiars, a més de tenir-hi una segona residència.

A part dels càrrecs esmentats, és membre de diferents societats científiques: Vicepresident de la “Sección de Suelo Pélvico de la Sociedad Española de Obstetricia y Ginecología” des de l’any 2016, expresident de la Secció de Sòl Pelvià de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, entre altres, tant a nivell nacional com internacional. Ha assistit com a ponent a nombrosos congressos nacionals i internacionals i és autor de més de 60 publicacions en llibres i revistes científiques, tant d’Espanya com de l’estranger.

-Durant molts anys has viscut a Cambrils, però els teus estudis i la tasca professional va fer que t’haguessis de desplaçar a altres ciutats. Quins records tens de la teva infància i joventut a Cambrils?

Tots el records encara els tinc molt frescos i tots són molt entranyables. De la infància recordo jugar a pilota a l’Eixample, quan encara no estava ni asfaltat, l’olor a pa, que és molt típica del carrer on vivia, les festes del barri, el ball de bastons, la il·lusió per la festa de Reis, anar-los a esperar a la platja, després a donar la carta i a l’endemà el repartiment dels paquets. Tot són records molt macos d’aquella etapa. I de joventut, des de la participació a Hora 3, a la mateixa Revista Cambrils, fent les cròniques de la Fira, l’època que hi havia eleccions, aquelles corredisses per tenir el resultats, etc. Va ser una època molt interessant. I molt especialment pel teatre, una de les coses més gratificants que he viscut a Cambrils, amb el grup de teatre Xerinola, amb les funcions que fèiem a la Fira, per exemple i especialment els Pastorets, que esperàvem representar cada any. En aquell moment jo feia de Jonàs i va durar uns quants anys. Quan acabaves de dinar ja anaves de seguida cap als hermanos per preparar la funció. Tots els records són molt entranyables i amb molts bons amics, que encara tinc d’aquella època.

-En la teva vida professional, t’ha servit d’alguna manera el fet d’haver participat en el grup de teatre Xerinola?

-En la relació amb la gent tot suma, tot ajuda. Fent teatre has de posar-te davant d’una escena per representar un paper i sí que és veritat que en medicina, no és que representis un paper, ni molt menys, però en certa manera aquesta interacció amb altres persones l’has d’anar treballant i és una cosa  que al llarg dels anys s’ha d’anar aprenent i que ajuda moltíssim. Totes aquestes experiències d’infància i de joventut sempre acaben ajudant en la teva carrera professional.

-Tot i viure fora de Cambrils em consta que segueixes venint tot sovint en visites familiars i per tant no has perdut mai la connexió amb el teu poble.

-Efectivament, vaig venint tot sovint, si puc cada cap de setmana a veure la mare. Visc en un poble del Penedès que és Sant Llorenç d’Hortons, però mantinc aquesta vinculació familiar, que no es perd mai a la vida. I realment Cambrils està preciós. Jo soc encara de l’època dels 10.000 habitants en la què pràcticament tots ens coneixíem. Ara lògicament això ha canviat moltíssim, però en molts aspectes ha canviat a millor. Ha guanyat molt en treure la CN-340, la possibilitat d’anar passejant de ponent a llevant és una meravella, estem en un lloc privilegiat, tenim una temperatura i una situació física molt bona, pràcticament tot són avantatges. Tot i això hi ha algunes coses que és llàstima que ja no hi siguin, com l’estació de tren, una construcció a la qual se li hagués pogut donar una altra utilitat, igual que a la façana del Pòsit de Pescadors, també que no hi hagi un lloc per fer teatre, per exemple.... Aquestes són les mancances que avui trobo vist des de fora, des de la perspectiva de la persona que ha viscut aquí i ara ja no hi resideix.

-I també segurament la connexió amb les persones?

Sí, naturalment. Passa una cosa curiosa. Veus a gent jove que els coneixes per la fesomia. Veus que s’assemblen al seu pare o a la seva mare. Vas pel carrer i no coneixes a la meitat de la gent i abans ens coneixíem tots.
 
-Quina formació acadèmica vas fer i on va començar?

Vaig començar la formació bàsica als hermanos, després del BUP i el COU vaig estudiar la carrera a la Facultat de Medicina de Reus. Després el MIR i la Residència ja la vaig fer a l’Hospital Universitari de la Mútua de Terrassa, que és on treballo actualment.  Posteriorment vaig estar un temps a l’Hospital de Sant Pau, de Barcelona, per tornar més tard novament a l’Hospital Universitari de la Mutua de Terrassa, on segueixo des de llavors.

-Et vas doctorar en  medicina i cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2001 amb la qualificació “Cum Laude” per unanimitat, amb un estudi força peculiar i complex. Què et va portar a elaborar aquell treball?

-En aquella època, al final de la meva formació com a ginecòleg, va venir un company, un metge adjunt que s’havia format a Bèlgica quan s’estaven començant a fer unes ecografies específiques per a l’estudi de la incontinència urinària. Aleshores, em vaig començar a interessar per aquest tema i a treballar la tesis doctoral que va ser una de les primeres que es feia sobre l’ecografia en la patologia del sòl pelvià. En aquest cas, concretament, sobre incontinència urinària i la veritat és que aquest tema em va apassionar molt. A més, ja treballava en una unitat de patologia de sòl pelvià a l’Hospital Universitari de la Mútua de Terrassa, que ja era molt potent. A partir d’aquí vaig anar desenvolupant aquest treball de recerca que en va permetre poder llegir la tesis.
El títol de la mateixa va ser: Estudio ecográfico uretrovesical introital comparativo entre mujeres con incontinencia urinaria de esfuerzo por hipermovilidad uretral y mujeres continentes. Valoración de parámetros descriminatorios. Bàsicament era veure per ecografia quina diferència hi havia entre la dona continent i la dona amb incontinència d’orina. Aquest era el resum. En aquell moment va ser una cosa molt inèdita, perquè ningú feia ecografies amb aquest tipus de patologia.

-Què et va fer decantar per la sanitat, primer com a metge i posteriorment com a especialista en ginecologia?

-Tinc el record que sempre he volgut ser metge. La mare em diu, de vegades, que la vocació va començar quan es va morir la meva àvia. Et rebel·les contra la malaltia, tu no vols que es mori ningú mai més a la vida, tot i que sabem que serem finits. Segurament els meus inicis estiguin en aquesta rebel·lia. Penses, que si tu controles, si tu saps que fa la malaltia, i què és la malaltia, no et passarà mai res. Aquesta és una idea que segurament tens quan ets petit dins el subconscient. Tal com vas evolucionant ja veus que això no és així i poc a poc te n’adones que tot és molt més complex, que no només és la malaltia. Hi ha gent que probablement la seva malaltia és una part dels seus problemes i l’altre és moltes vegades l’entorn i altres circumstàncies. Aquests elements s’han de saber valorar. En aquest sentit és una gran tasca que fan els metges de capçalera i que vull destacar.
Jo vaig voler fer ginecologia perquè m’apassionava el tema del part. El dia que veus el primer és una cosa que impacta moltíssim i penses: com pot ser això?. És una cosa realment extraordinària. El mecanisme del part a mi em segueix al·lucinant moltíssim. I és veritat que cada vegada m’he anat decantant més cap el terreny de la ginecologia i no tant al de l’obstetrícia. L’obstetrícia és tot el que vindria al voltant de les embarassades, per dir-ho d’alguna manera, i jo m’he dedicat més al terreny de la ginecologia, però vinculat també amb seqüeles del part. Aquest ha estat el meu procés. A més, el decantar-te per la ginecologia moltes vegades depèn també del que t’està transmeten el mestre que tens en aquells moments.

-Quina ha estat la teva trajectòria professional?

-A partir d’aquest estudi em vaig centrar moltíssim en el tema de la patologia del sòl pelvià, especialment en el diagnòstic. És aquesta part ecogràfica la que m’interessava molt, perquè ningú l’havia treballat fins llavors, o molt poca gent, i especialment a partir de l’ecografia tridimensional, que també va ser una revolució en tot l’estudi de la patologia del sòl pelvià. Em vaig formar durant 2 mesos a Austràlia, amb un doctor que era punter en aquest tema. En tornar, vaig intentar promoure moltíssim l’ecografia i hem fet molts cursos a l’Hospital Universitari de la Mútua de Terrassa, que ha estat un referent a tot l’Estat. Hem format a més de 1200 professionals en aquesta tècnica, que ara és una part indispensable del diagnòstic del sòl pelvià. Això per una part. I per una altra part, també m’ha interessat molt la cirurgia endoscòpica, potser inicialment per l’aplicació en el tractament de patologies del sòl pelvià, però igualment la cirurgia endoscòpica en general, en el tractament de totes les patologies ginecològiques, que més o menys he anat fent al llarg d’aquests anys. Aquests són els dos camps als que més m’he dedicat.

-A part de ginecòleg també ets professor Associat d’Obstetrícia i Ginecologia de la Universitat de Barcelona, Professor de l’Escola Internacional d’Endoscòpia Ginecològica, Vicepresident de la secció de “Suelo Pélvico de la Sociedad Española de Obstetricia i Ginecología”. També assisteixes a nombrosos congressos i ets autor de més de 60 publicacions en llibres i revistes científiques nacionals i internacionals. Com es gestiona tota aquesta activitat?

-La veritat és que amb molta il·lusió. Si no es fa amb molta il·lusió tot això no es pot fer. A mi sempre m’ha interessat molt la docència, per això soc professor de la Universitat i per això també m’he implicat sempre en aquest camp. Però evidentment aquestes tasques prenen molt de temps. El nostre hospital és un hospital assistencial i evidentment ocupes moltes hores del dia a aquesta tasca i les altres activitats les has de fer moltes vegades en cap de setmana, preparant temes, ponències, o publicacions. Si no tens aquesta il·lusió i ganes de voler-ho fer és molt difícil, però a mi m’apassiona la investigació, fer camí i no aturar-me. Naturalment, el que vols és que millori la medicina en general pel bé de les dones, en el meu cas perquè soc ginecòleg. És a dir, que interessa que hi hagi una evolució perquè la medicina assoleixi l’excel·lència, si més no per millorar la qualitat de vida de les nostres malaltes. Crec que és el nord de la nostra professió.

Millorar la qualitat de vida de les nostres malaltes. Crec que és el nord de la nostra professió.”

-Per una altra part al llarg de la teva carrera també has participat en molts congressos internacionals.
-Sí, sobretot en aquesta part de l’ecografia, he fet moltes ponències a diferents països, les publicacions en les que he participat tenen a veure en canvis en la musculatura  del sòl pelvià, especialment després del part i en l’aplicació de l’ecografia. També la part d’endoscòpia aplicada a la ginecologia en general i també en la patologia del sòl pelvià.

-Has fet un gran nombre de conferències i publicacions sobre la teva especialitat, la patologia del sòl pelvià i sobre l’ús de la laparoscòpia en ginecologia. Comenta’ns breument de què es tracta.

El sòl pelvià de la dona, no només manté que els òrgans estiguin dintre de la panxa. El forma bàsicament un múscul  que a més de mantenir les estructures al seu lloc, té una peculiaritat, que és que està foradat per la part del mig i per tant, permetrà que, eventualment, si hi ha un embaràs o un part s’obri i s’elongui un 275% per permetre el pas del nadó. Això és apassionant, no hi ha cap múscul més a la naturalesa que pugui estendre’s d’aquesta manera sense trencar-se i habitualment no es trenca i es recupera tot, però de vegades no és així. Quan no es recupera, o ho fa parcialment, secundàriament les seqüeles que apareixen són la incontinència d’orina, la incontinència anal, el prolapse, que és quan es despenja la bufeta o la matriu a través de la vagina i crea un patiment a la dona que engloba totes les disfuncions del sòl pelvià. Aquesta és la part a la que jo m’he dedicat en la meva carrera, no només en la vesant del diagnòstic, que és la part ecogràfica, sinó també en la part del tractament.
L’ecografia ens ha permès descobrir perquè passen les coses. Ajuda a identificar factors de risc i a entendre per on es trenca el múscul, perquè es trenca i quina és la causa. És a dir, sí que és veritat que l’embaràs i el part tenen molt a veure, però també és veritat que hi ha dones que mai a la vida han estat embarassades, ni han tingut un part i també tenen disfuncions del sòl pelvià. O sigui, els factors de risc són molt diversos. És un tema que francament a mi m’encanta.
Respecte al tractament, la part quirúrgica es pot fer per via vaginal o es pot fer per tècniques de laparoscòpia. En la laparoscòpia el que es fa es posar una càmera a través del melic i amb dos o tres petites incisions, on entrem petites pinces i tisores, vas realitzant la cirurgia que faries obrint la panxa, però amb mínimes incisions. La recuperació no té res a veure, sempre i quan puguis garantir la mateixa cirurgia que faries obrint la panxa. Això ha estat una revolució importantíssima en els últims anys. Les dones amb aquest sistema estan una nit ingressades inclús amb patologies oncològiques i l’endemà se’n van cap a casa, com si no hagués passat gairebé res. L’aplicació de l’endoscòpia en la cirurgia ginecològica ha estat un gran avenç, tant per la patologia benigna, com per la per a la patologia maligna.

-Cada vegada es parla més de l’empatia que hauria de tenir el metge cap al pacient. Creus que és un factor important a l’hora d’atendre’l i què dona confiança sobretot quan les pacients han de passar per un quiròfan?

-Per suposat, l’empatia és el més important de tot. Si no tens empatia és molt difícil fer de metge. De fet, és molt difícil treballar en cap professió si no tens empatia. És molt important empatitzar amb els problemes de les altres persones, però els metges especialment. Quan el pacient va a visitar-se suposa que tothom en sabrà igual, però què és el que li donarà la confiança?, doncs la capacitat que tingui d’empatitzar, que entengui que el  pacient té un problema i que el metge l’està escoltant. Això és el més important de tot, tant en la cirurgia, com a fora de la cirurgia.

“Si no tens empatia amb el pacient és molt difícil fer de metge”

Quan et decantes professionalment per ser metge ho fas perquè vols vèncer la malaltia i vols ajudar la gent. Probablement perquè inicialment deus tenir una certa por a emmalaltir, ja veus que hi haurà un moment a la vida en què la malaltia acabarà vencent, perquè l’humà no és etern, ni ho serà mai. És veritat que dins d’aquest procés d’empatitzar, un ha d’entendre que quan pots curar has de curar, quan no pots curar, has d’alleujar, i quan no pots alleujar hauràs d’acompanyar. Aquesta és una gran frase de savis que a mi m’encanta. Quan per circumstàncies només puguis acompanyar hauràs de fer-ho i el malalt valorarà que estiguis allí. Crec que aquest procés és importantíssim. Per molta tecnologia i avenços que vagin sortint, si això es perd, crec que es perdrà tot i espero que això no passi mai.

-Actualment, quines són les principals patologies amb què es troba la ginecologia. Han variat al llarg dels anys?

-Les patologies no canvien, sempre són les mateixes, el que canvia probablement sigui la seva detecció. Cada vegada es detecten més precoçment, aquest fet vol dir que es detecten més coses, les pots tractar abans i per tant, moltes tenen solució. Però en general, les patologies segueixen sent les mateixes.
Però sí que és veritat que en els últims anys hi ha hagut un augment en la incidència sobretot en les malalties de transmissió sexual. Aquesta falsa seguretat de no fer servir mètodes de prevenció o l’accés fàcil en edats molt precoces a la pornografia en són causes. Els infants i adolescents és important que entenguin que el patró de normalitat en la sexualitat no és el que poden veure en la pornografia. O sigui, que encara tenim una tasca d’educació molt important a fer al llarg d’aquests anys.
En un moment en què es té tant d’accés a la informació, no té cap sentit que estiguin augmentant les malalties de transmissió sexual, i més quan s’està instaurant la vacuna del papil·loma a totes les nenes quan van a l’escola. Per tant, hi ha una sèrie de coses que no s’acaben d’entendre i que encara es necessita treballar-hi molt per intentar revertir.
Aquesta cadena de contagis que són les malalties de transmissió sexual cal tenir-la ben controlada perquè és un problema de salut pública. S’han de controlar aquestes malalties però sobretot s’han de prevenir. En aquest sentit, manca una tasca encara molt important per part dels pares, d’educadors, de l’administració, dels metges...., per part de tothom.

-Recentment has fet la primera intervenció quirúrgica de l’Estat en l’àmbit ginecològic amb la plataforma Hugo Ras a l’Hospital de la Mutua de Terrassa, practicant la primera histerectomia robòtica amb aquest sistema de cirurgia assistida de darrera generació. Explica’ns d’una forma entenedora aquesta tècnica en què has estat pioner i de quina manera beneficia als pacients?

-La robòtica ja fa temps que està instaurada al nostre país. La diferència que té aquesta plataforma robòtica és que és molt versàtil. És a dir, que pots fer servir dos, tres o quatre braços que són independents, adaptant-los d’acord a la complexitat del procediment. Normalment el que hi havia fins ara era una sola plataforma de la que hi sortien uns braços directament damunt la taula. Amb aquest sistema són braços diferents que permeten entrar dins el cos les petites pinces i tisores que realitzen la cirurgia mitjançant el braços robòtics.

El Dr. Cassadó ha realitzat la primera intervenció quirúrgica de l’Estat en l’àmbit ginecològic, mitjançant la cirurgia robòtica HUGO RAS.

El cirurgià treballa molt còmode en una consola 3D, fora de la taula quirúrgica, i va movent els braços del robot per realitzar la cirurgia, pot augmentar moltíssim el que està veient i això facilita enormement la tècnica, respectant nervis i teixits, que vol dir menys dolor postoperatori de la pacient. A més, la comoditat pel cirurgià reverteix en el resultat final de la cirurgia. Actualment es poden fer moltes cirurgies amb aquesta plataforma. Fa uns dies també vam fer la primera cirurgia de sòl pelvià amb aquest sistema.

-O sigui que pràcticament no toques la pacient?

Amb aquesta tècnica només toques la pacient per fer unes petites incisions on posar-li els ports d’entrada per passar l’instrumental, la resta ho fa el robot dirigit lògicament pel cirurgià. L’elevada precisió en el tractament dels teixits repercuteix, sens dubte, en la qualitat de vida i el benestar de la pacient i permet la possibilitat de realitzar sutures més complexes que mitjançat la laparoscòpia convencional.

-Darrerament s’està parlant molt de la intel·ligència artificial. Com creus que por influir en el món de la medicina i sobretot de la cirurgia?

-Crec que ajudarà moltíssim, però és com tot, amb seny. Què fa la intel·ligència artificial?, doncs recull un munt de dades, aleshores hi ha una sèrie d’algoritmes que el que fan és predir el que passarà, aquest és el procés de la intel·ligència artificial. Hi ha cirurgies per exemple, que no hi ha una evidència científica de quina és la millor cirurgia per segons quina patologia. Llavors tenim 4, 5 ó 6 alternatives per tractar una mateixa patologia, però imagineu-vos que la intel·ligència artificial pot tenir totes aquestes dades, pot processar-les i pot dir-li en aquesta pacient el tractament concret que li anirà millor per a la seva patologia. Això seria un gran avantatge i ja s’està treballant en coses així, com per exemple en les calculadores  de risc. Quin  risc té una dona de patir un problema de sòl pelvià després del part? S’introdueixen els factors de riscs concrets per aquell cas (edat, pes matern, pes del nadó, tipus de part...) i s’obté la probabilitat de patir la malaltia. També ens podrà ajudar durant la cirurgia. Quan la intel·ligència artificial té dades de milions i milions de cirurgies, probablement es pugui avançar i predir on podem tenir un problema i anticipar-nos. És a dir, que pot detectar una malformació o una maniobra errònia avisant-te abans que hi hagi un accident i et previngui que els dos o tres passos següents poden ser crítics. Totes aquestes coses semblen de ciència ficció, però no estan tan lluny.

-Com veus el sector sanitari a Catalunya?

-Al sector sanitari li falta molta inversió, com a tot arreu. La sanitat pública per a mi és meravellosa,  jo en sóc un gran defensor. Aquest sistema sanitari que tenim al nostre país, que és una còpia del que tenen a Anglaterra, és una sanitat universal que permet que no et moris al carrer, que algú t’agafarà i et portarà a un hospital i et tractaran, això és un gran avantatge per a tothom. Que ningú hagi de patir per aquest tema, però els recursos són finits. Arriba un moment que no es pot sostenir eternament. Aquest és el gran problema, per això s’intenta ajustar retallant pressupostos i de vegades això fa que la gent que s’ha format convenientment no trobi bons llocs per treballar i no se sentin realitzats. És aleshores quan molts prefereixen marxar a fora i contínuament veiem que hi ha una fuga de talent.
Això és una cosa que sap greu i que evidentment s’ha de suplir amb inversió. És cert que la part privada el que fa és suplir aquestes llargues llistes d’espera de la pública, perquè en definitiva la gent busca sortida a la seva patologia, però encara és més important que s’inverteixin molts recursos perquè hi hagi una bona sanitat pública.

-El teu nom surt tot sovint a la premsa generalista i també en nombroses publicacions científiques, on destaques per la teva excel·lència en l’especialitat de la ginecologia i l’obstetrícia. Quin és el teu projecte professional i quins objectius persegueixes?

-Estic molt content amb el que he fet fins ara i mai m’he plantejat un objectiu a llarg termini. Ara per exemple, ha aparegut el tema del robot i estic molt il·lusionat en aquest nou projecte. El que m’agrada sobretot és evolucionar en allò que puc oferir per millorar la qualitat de vida de les pacients. Considero que la medicina és molt vocacional, si no t’agrada és molt difícil que vagis implicant-te en projectes nous.

“Hi ha necessitat de metges, hi ha necessitat de gent ben formada i és un país on formem molt bé la gent”

El futur que tenim per endavant crec que és apassionant, però sobretot ho és per als nostres fills, ja que tot està canviant a una gran velocitat. La gent jove que ve darrera té una formació amb noves tecnologies molt superior a la que puguem tenir la gent de la meva edat, inclús amb la gent que ens hi hem implicat i que ens ha agradat, però el joves tenen una formació molt i molt bona. Per una altra part sap greu que, per manca de recursos, aquest talent no pugui tenir el recorregut que hauria de tenir. Hi ha necessitat de metges, hi ha necessitat de persones ben formades. Ho sabem fer, preparem molt bé els professionals, però moltes vegades han de marxar fora perquè aquí no troben oportunitats d’acord a la seva formació. És una llàstima que no els puguem retenir.

-Avui segurament ets un referent per a molts universitaris que es volen dedicar a la ginecologia. Tu vas tenir o tens algun referent en aquest camp? Quin consell donaries als futurs professionals de la medicina i la cirurgia?

-De referents en tinc molts. El meu primer referent per fer medicina probablement hagi estat el Dr. Gimbernat, que ja l’havia sentit tota la vida, i és curiós, perquè quan comences a estudiar medicina, veus que hi ha un lligament al cos humà que és diu lligament de Gimbernat. Jo sempre dic a l’alumnat que era de Cambrils, sempre ho especifico perquè és important que ho sàpiguen. Probablement vaig fer la ginecologia pel mestre que ens donava aquesta assignatura, el Dr. Calaf, que era el Cap del Servei de Sant Pau i ell em va transmetre l’amor per la ginecologia. A partir d’aquí he tingut grans referents professionals que encara estan en actiu, com el Dr. Pessarrodona que em va ensenyar tot el que sé en cirurgia, el Dr. Bresco en endoscòpia, la Dra. Espuña, del Clínic.... És a dir, tinc molts referents que m’han ajudat moltíssim a desenvolupar-me en el meu àmbit i poder seguir publicant i treballant en bé d’aquesta patologia que encara té molt recorregut per millorar.

-I als futurs metges, què els hi diries?

-Sobretot que es necessita vocació, si no hi ha vocació per fer de metge no té cap sentit que vulguis ser-ho. Han de tenir present que no hi ha malalties, sinó que hi ha persones malaltes, això és el més important de tot, perquè amb l’embriaguesa que hi pot haver de les noves tecnologies, de vegades un pensa que això ho suplirà tot i com deia abans, si no hi ha aquesta empatia anirem malament.

“No hi ha malalties, sinó que hi ha persones malaltes”

Hi ha un detall que és mot senzill. Penses que els ordinadors han estat un gran avantatge, ens han ajudat moltíssim, però segur que moltes persones tenen la sensació que quan han anat al metge, aquell metge està mirant tota l’estona l’ordinador. És clar, les coses s’han d’apuntar, s’han de recuperar, les peticions s’han de fer informàticament. Això és molt difícil de gestionar, sobretot amb llistes d’espera molt grans i requereix un esforç molt important per part del professional per tenir, cada vegada que entra una pacient a la consulta, l’empatia necessària, intentant mirar l’ordinador el menys possible, i tenint present que davant hi ha una senyora amb un problema que vols entendre i intentar solucionar, curar, alleujar o acompanyar en tot el procés que li vindrà pel davant.

-Com van valorar els teus pares, el Pere, que ja no hi és, i la Montserrat, aquest progrés del seu fill Jordi?

-Un orgull màxim. Els meus pares sempre han estat molt orgullosos, em consta, igual que jo ho he estat d’ells. La veritat és que som el que som gràcies als pares i l’ADN és l’ADN i la manera de ser, per el bo i pel dolent, som com ells. Estic molt content de ser com soc i d’haver tingut el pares que he tingut, que sempre m’han recolzat moltíssim en totes les facetes de la meva vida. Hi ha un company que sempre em deia: “Quan tens fills te n’adones del que t’estimaven els teus pares”. Tu ja hi comptes que els teus pares sempre hi són, però quan tens una criatura te’n dones compte que t’estimaven molt, perquè tu també estimes molt als teus fills. Jo en tinc tres i estic igual d’orgullós dels pares que dels fills. Soc molt afortunat i rebo recolzament per part de tota la família en les tasques que faig, de publicat, de viatjar... i sobretot és fonamental el recolzament per part de la meva parella, que sempre m’ha ajudat en tot. En aquest cas la meva parella també es metgessa i per tant, la Medicina ha format part de tota la nostra vida, una vida on el referent dels nostres pares ha estat clau.

-Per acabar i com a excol·laborador de Revista Cambrils, com veus la trajectòria de la publicació ara que es compleix el 70è aniversari?

-Meravellosa. El dia del sopar dels 70 anys de la Revista, al que vaig assistir, vaig veure tantes cares conegudes en un sol lloc que va ser reviure el Cambrils dels 10.000 habitants. Va ser molt maco i sobretot veure la joventut que està empenyent i la qualitat de la Revista Cambrils d’avui en dia que és molt alta. A mi m’encanta rebre-la cada mes i m’agrada molt llegir-la, perquè tant l’edició com el contingut són immillorables. Enhorabona per aquest 70 anys i que duri molt més.